El focus de l’incendi

Cada cop que es declara un gran incendi forestal, entenent gran incendi com aquell que s’escapa a la capacitat de control dels mitjans d’extinció i emergència, salten totes les alarmes i retorna a les portades de diaris i tertúlies el debat sobre les imprudències, les temeritats i el focus de l’incendi.

incendi

Foto cedida per Ramats al Bosc

Permeteu-me una reflexió i quatre dades. Vivim en un país que actualment té un 64% de superfície forestal, que ha augmentat un 20% en els darrers 30 anys, i amb un sector primari en un estat molt precari i envellit que només representa el 0,06% del PIB global del país. A això s’hi afegeix que tenim una gran part del territori ocupat per urbanitzacions o cases de segona residència a dins del bosc, en la majoria dels casos de boscos joves, amb una elevada densitat d’arbres, fruit de la regeneració natural, que han ocupat antics camps de conreus, pastures, vinyes i olivets que es van anar abandonant progressivament amb l’arribada de la fil·loxera primerament, de la revolució industrial a continuació, i del turisme més recentment. Cada any s’incorporen al sistema forestal una mitjana de 30 milions d’arbres nous per regeneració natural. Aquesta és la fotografia. I aquests són els ingredients.

El foc és un element intrínsec als boscos mediterranis i forma part del seu cicle. A tall d’exemple, les pinedes de pi blanc utilitzen el foc per regenerar-se, i per això produeixen resines piròfiles i pinyes que esclaten i escampen els pinyons amb el seu contacte amb el foc. Els ecosistemes disposen de múltiples mecanismes adaptatius que els permet recuperar-se després d’un incendi, i sovint la vegetació resultant és molt resistent i adaptada, sempre i quan l’elevada intensitat no hagi fet massa mal fent desaparèixer el banc de llavors i perdrem el sòl edàfic, per efectes erosius.

Quan s’inicia un gran incendi forestal, en un territori concret i amb uns condicions meteorològiques concretes, totes les cartes ja estan jugades. Ja no es pot fer res més que extingir-lo. Els bombers coneixen molt sovint quina evolució tindrà i quines oportunitats tindran per apagar-lo o confinar-lo. Tenim un cos d’extinció dels millors del món, però la gestió del foc és la nostra assignatura pendent, i la pagesia n’és un dels millors aliats. Hem de concebre que els nostres pagesos i ramaders són els veritables arquitectes del nostre medi natural i els grans aliats en la gestió del territori.

Catalunya ha cremat des de temps remots. Catalunya crema cada estiu i és probable que pels efectes del canvi climàtic Catalunya cremi encara més en un futur. El repte real com a país és aconseguir que aquests incendis no tinguin tanta intensitat i recurrència i, per tant, la nostra infraestructura verda principal, els nostres boscos, i els béns i serveis ambientals que ens proporcionen, el paisatge, la biodiversitat i el nostre patrimoni natural en definitiva no se’n vegin tan afectats, fins i tot en algunes zones el territori es pugui veure beneficiat. I aquí és on hauríem de posar el focus.

Fins que no assumim que vivim al mediterrani i que el foc forma part del nostre país, assumint el risc ambiental i per les persones que suposa i integrant-lo en la planificació i gestió del territori no pararem d’abordar el tema des de l’òptica de l’emergència, com el darrer episodi a Òdena, al 2012 a l’Empordà o al 2009 a Horta de Sant Joan, desitjant que no esdevingui la catàstrofe.

Hem de transitar cap a una economia baixa en carboni i impulsar polítiques per minimitzar la globalització del mercat de la fusta i una economia insostenible basada en els hidrocarburs. Les oportunitats són moltes i sovint no prou potenciades. Iniciatives pioneres com la gent de Ramats al bosc o la pròpia Escola de pastors de Catalunya, l’aprofitament energètic de fustes i llenyes per calderes tèrmiques en equipaments públics o la recuperació del carboneig com han fet al Massís de les Gavarres i l’Ardenya són alguns dels exemples, tímids de moment, si es vol, però que ens han de portar pel camí de recuperar la cultura de bosc i assolir un escenari on els nostres boscos, i per extensió el nostre territori, siguin més resilients i perdurables al pas de les flames.

ovelles urbanitzacio

Foto cedida per Ramats al Bosc

Avui he volgut parlar d’un altre focus. No el que provoca la ignició i la devastació, sinó aquell que és l’accent necessari que hauríem de posar des del món tècnic i dels mitjans quan parlem de grans incendis forestals a casa nostra. A la gestió que fem dels nostres boscos i del nostre territori que, al cap i a la fi, és el factor determinant el dia que es declara un incendi, independentment de l’origen de la guspira.

 

Leo Bejarano. Secretari del Col·legi d’Ambientòlegs i membre del grup de treball de medi natural del COAMB

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s