20 anys, 20 ambientòlegs

Celebrem els 20 anys de les Ciències Ambientals amb 20 exemples inspiradors

 

El 2012 es van celebrar els 20 anys de la creació dels estudis de Ciències Ambientals a Catalunya. Per commemorar aquesta fita, el COAMB, l’ACCA i la Universitat Autònoma de Barcelona van dur a terme diferents accions al llarg d’aquell 2012.

Una de les accions va ser aquesta secció del blog, que sota el títol de “20 anys, 20 ambientòlegs” va presentar les experiències i visions de la pràctica de les ciències ambientals de 20 professionals del medi ambient, cadascú en el seu àmbit i sector laboral.


 

Benvinguts al blog ’20 anys, 20 ambientòlegs’

Anna Torres, tresorera de de l’Associació Catalana de Ciències Ambientals (ACCA).

Aquest any 2012 es compleixen els 20 anys de l’inici dels estudis de Ciències Ambientals. Estem d’enhorabona. I no només perquè d’ençà aquell primer curs del 1992 ja portem 17 promocions d’ambientòlegs i ambientòlogues, sinó també perquè en pocs anys s’ha aconseguit que la carrera s’imparteixi en 4 universitats catalanes i 30 en el conjunt de l’estat. Després d’aquelles primeres mobilitzacions estudiantils que van aconseguir que el Grau superior de Ciències Ambientals es reconegués com a Llicenciatura el 1994, els reptes del col•lectiu no han parat de succeir-se i assolir-se amb èxit. Primer la creació de l’Associació Catalana de Ciències Ambientals (ACCA) el 1996, coincidint amb la sortida de la primera promoció, i després amb la constitució del Col•legi d’Ambientòlegs de Catalunya (COAMB) el 2004. Es podria dir que els ambientòlegs som un col•lectiu inquiet i ambiciós, que ara ja fa 20 anys vam copsar la necessitat de treballar per a fer avançar la societat cap a un escenari més sostenible. De fet, aquest és un dels valors més importants de la nostra formació: la visió de conjunt o holística del nostre entorn que ens permet enfrontar-nos als problemes ambientals des de diferents àmbits disciplinars.

Aquest blog que avui us presentem pretén copsar precisament aquesta realitat a partir de les experiències de 20 ambientòlegs/gues amb diferents perfils professionals que treballen per l’objectiu comú d’aconseguir una millor integració de les activitats humanes en l’entorn. Aquest espai és, per tant, una radiografia del nostre col•lectiu, una mostra diversa d’especialitats, promocions i universitats dels nostres professionals i la seva trajectòria. Aquest és un blog commemoratiu dels 20 anys de les Ciències Ambientals, però també un reconeixement a tots els ambientòlegs i les ambientòlogues que dia a dia treballem per a posar el nostre petit gra de sorra per a fer més sostenible el nostre país.

Anna Torres Delgado

Tresorera de l’ACCA

A l’Associació Catalana de Ciències Ambientals se la pot seguir a:

Pàgina web.

@acca_cat


 “Els ambientòlegs som els professionals per a les noves oportunitats que encara han d’arribar”

Virgínia Domingo treballa com a tècnica de medi ambient a l’Ajuntament de Granollers i és presidenta del COAMB

Hem hagut d’esperar a la darrera entrevista del bloc per llegir el nom de Capità Enciam. Ha estat Virgínia Domingo, l’actual presidenta del COAMB, la que l’ha esmentat en recordar la seva adolescència. Aquesta ambientòloga de la segona promoció de Ciències Ambientals de la UAB una mica sí que ho és, de Capitana Enciam. Però traslladem-nos fins a la seva infantesa per entendre per què ‘els petits canvis són poderosos’.

Des de petita li ha interessat el medi ambient. De fet, amb el seu germà i cosins no jugava a ‘polis i dolents’, sinó a ‘verds i antiverds’. Ja aleshores tenia ben clar quins eren els valors a seguir. Uns anys més tard, mentre cursava tercer de BUP, va començar a pensar quina carrera escolliria quan, per casualitat, li va caure a les mans un article de La Vanguardia en què s’informava de la creació dels estudis de Ciències Ambientals a la UAB.

Domingo estava decidida a cursar aquests estudis, tot i que aleshores era un títol propi que no estava homologat i en els quals calia superar unes proves d’accés. Encara ara sembla emocionar-se quan recorda el dia que va anar a consultar les llistes d’admesos i va veure el seu nom escrit negre sobre blanc. Tenia moltes ganes i il•lusió de formar-se en Ciències Ambientals, uns anys que per a ella van ser “molt bonics i intensos”. Reconeix que a la universitat va iniciar el seu propi canvi de consciència ambiental. Els estudis li van obrir un nou món, li van proporcionar coneixements que li mancaven en el seu activisme ambiental i li van donar, en definitiva, eines per professionalitzar les seves ganes de canviar el món. Unes ganes que, lluny d’haver perdut amb el pas dels anys, manté intactes.

En acabar la carrera va fer unes pràctiques a l’administració publica en l’àmbit local. Després va aconseguir una plaça d’interina a l’Ajuntament de Granollers, i a continuació es va passar a la privada, on va estar un temps al departament de gestió ambiental de l’empresa Damm. Va treballar també quatre anys al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), i des de febrer de 2012 s’ha incorporat de nou com a tècnica de medi ambient de l’Ajuntament de Granollers. El que li agrada de l’administració local és “poder tocar moltes tecles” i sobretot el component de proximitat amb les qüestions tractades i amb el ciutadà. Li reconforta “contribuir a minimitzar, pas a pas, l’impacte ambiental local tenint en compte el global”, i admet que la seva feina té una vessant molt educativa, no només amb la població sinó també amb el propi personal del mateix ajuntament. “En un futur no caldrà explicar què fa un ambientòleg i per què ho fa, però avui encara s’ha de fer pedagogia de l’ofici perquè se’ns reconegui”, afirma.

Paral•lelament a la seva evolució personal, Domingo ha estat molt implicada en el sector social del medi ambient català. Vinculada des dels inicis de la creació de l’Associació Catalana de Ciències Ambientals (ACCA) -en va ser presidenta del 2001 al 2003-, va ser una de les cofundadores del Col•legi Oficial d’Ambientòlegs de Catalunya. Va exercir-hi de vocal fins que el 2007 es va apartar de la primera línia “per donar oportunitats al relleu”. Fa tot just un any li van demanar que el dirigís, i des de maig de 2012 n’és la presidenta.

Des de fora sembla que els dies de la Virgínia Domingo tinguin 36 hores. Treballa intensament a Granollers, però sempre està pendent del dia a dia del COAMB, de la seva projecció i les seves necessitats. Reconeix que un mandat de dos anys és molt breu, però espera complir els reptes més immediats que té el Col•legi, com ara guanyar projecció i promoció de la professió, oferir més serveis, estar més a prop dels professionals del medi ambient (i no només dels ambientòlegs), i aconseguir una transició forta cap a una entitat que aglutini a tots els professionals del medi ambient de Catalunya. La convergència de l’ACCA i el COAMB és per a ella una fita molta il•lusionant.

Que la societat conegui més i millor l’ambientòleg és una de les seves principals preocupacions, compartida per l’actual junta que l’acompanya. “No és que la societat no tracti amb justícia els ambientòlegs, és que som una part molt petita i ens toca fer encara molta pedagogia. No obstant, tant bon punt se’ns coneix s’entén la raó de ser de la nostra professió i el rol que desenvolupem en una economia més responsable amb els límits del planeta”, explica. Malauradament, on sí manca reconeixement és en el camp salarial en el sector privat i la creació de places específiques a l’administració autonòmica catalana. Però Domingo és d’aquelles persones que sempre veu el got mig ple, i de seguida et fa veure que una ocupació laboral del 75% dels ambientòlegs “no és un fracàs”.

Aquest alt percentatge d’ocupació, però, està decreixent. La culpa la té una crisi i la conseqüent reducció dels pressupostos públics en matèria ambiental. Segons Domingo, en moments com l’actual el pressupost públic de les administracions primer cobreix les necessitats més bàsiques, però el repte és fer entendre als qui governen que el benestar humà també ve condicionat per l’entorn, i que retallant en polítiques ambientals i descuidant l’escenari on vivim de retruc ens descuidem a nosaltres mateixos. Tanmateix, es pot trobar finançament públic i privat a l’àmbit internacional; la qüestió és saber buscar, assegura Domingo. “A Europa queda molt camp a recórrer, en economia verda, alternatives energètiques, mobilitat sostenible i saludable…només cal cercar les oportunitats” matitza.

I què està fent el COAMB davant un retrocés econòmic del sector públic en matèria ambiental? Doncs ha optat per dedicar grans esforços en donar suport als ambientòlegs per a autoocupar-se i en fomentar l’emprenedoria. Bona mostra d’això són les trobades periòdiques que fa la Xarxa d’ambientòlegs emprenedors, les formacions específiques destinades a aquells que gestionen el seu propi negoci o l’elaboració d’un projecte innovador per fomentar l’ocupació verda, que el COAMB ha presentant a la darrera convocatòria del departament d’Empresa i Ocupació.

Acabem l’entrevista parlant del futur i buscant la llum en un context incert. “El sector del medi ambient encara està per emergir. Cal que fem una transició real cap a l’economia verda, un canvi de paradigma que oferirà moltes oportunitats a perfils professionals com els ambientòlegs”, pronostica convençuda. Però no tot serà fàcil en aquest camí, i admet que “l’ambientòleg ha de tenir paciència, perquè les transformacions que proposem són lentes; sempre es treballa a mig i llarg termini”. I, per suposat, aquest professional també ha de tenir “visió per orientar els canvis que formen part d’aquest procés i compromís per no defallir durant el canvi”.

Alguns pensaran que Virgínia Domingo peca d’optimista; altres, que és una visionària amb criteri. Esperem que tinguin raó els segons i que, tal com afirma Domingo, els ambientòlegs siguin els professionals per a les oportunitats que encara han d’arribar.


“Els ambientòlegs del futur hem de seguir conscienciant a la població de que queda molt per fer. Encara estem lluny de ser sostenibles”

David Cunillera estudia tercer de Ciències Ambientals a la Universitat de Girona

En David Cunillera és un jove curiós de 20 anys que estudia tercer de Ciències Ambientals a la Universitat de Girona. Encara no és ambientòleg, però ho serà en un futur proper. És per això que també ell té un espai en aquest bloc. Després d’entrevistar ambientòlegs especialitzats en sectors tant diferents com la comunicació ambiental, la gestió de residus o la innovació ara volem saber quin futur professional espera un estudiant de Ciències Ambientals.

Cunillera s’autodefineix com un noi ‘de poble’ a qui sempre li ha agradat la natura. De fet, des de ben petit anava a fer excursions per la muntanya amb el seu pare, a qui no parava de preguntar els dubtes que tenia sobre espècies animals o vegetals. Aquest anhel de conèixer més sobre l’entorn el va conduir anys més tard a matricular-se a Ciències Ambientals.

Va ser a primer de batxillerat quan va començar a rumiar quin grau universitari escolliria. Tenia en ment fer Biologia o Geologia, però un fulletó informatiu sobre Ciències Ambientals el va fer canviar d’opinió. “Vaig començar a llegir quines assignatures hi havia a primer, segon i tercer, i em va encantar”, explica Cunillera. “Va ser una mena d’amor a primera vista”, reconeix pudorós. Dels estudis li va cridar l’atenció la multidisciplinarietat d’assignatures, un fet que, segons ell, els converteixen en un “punt de trobada” de la resta de formacions ambientals. Això va ser el que més el va seduir.

Tot i que amb el pas dels anys les Ciències Ambientals s’han anat popularitzant, admet que encara avui hi ha qui posa cara estranya quan li diu que estudia per ser ambientòleg. Molta gent li pregunta si té sortides i quines són. I ell, feliç de veure com té moltes més sortides laborals de les que s’esperava abans de conèixer el sector, els hi ho explica.

En vint anys tampoc sembla haver canviat gaire el perfil de l’alumnat. La majoria dels seus companys són persones compromeses i interessades en el medi ambient. “A primer potser et trobaves a algú que s’havia matriculat sense gaire compromís, perquè la nota de tall és baixa. Però quan arribes a tercer els que quedem estem força conscienciats; alguna cosa dins nostre ens està fent ambientòlegs”, afirma amb orgull.

Cunillera ja ha passat l’equador de la carrera i reconeix obertament que li està agradant molt, fins i tot més del que s’esperava. “Es cert que primer em va decebre una mica, ja que havíem de cursar assignatures troncals que ja coneixia i que et feien sentir que estaves a batxillerat. Però a segon i tercer he pogut escollir assignatures que m’interessen més. Falten més hores de laboratori, però tot i així li dono un vuit o nou sobre deu”, afegeix.

Gràcies a Ciències Ambientals ha descobert mons interessants que desconeixia per complet, com l’ordenació del territori o la gestió de residus. No obstant (i aquí ens podem traslladar a les excursions de la seva infància) ell es decanta per la gestió d’ecosistemes, fauna i flora. “El meu objectiu és fer recerca en biodiversitat. Sóc més de bota que no pas de bata, però la meva feina ideal seria aquella en què pogués compaginar el treball de camp amb la investigació”.

Hi ha companys seus que començaran a buscar feina un cop acabin el grau. Cunillera, en canvi, prefereix seguir formant-se. “M’agradaria fer un màster però encara no tinc clar quin. I si pot ser a l’estranger, millor”. Aquesta generació no ho tindrà gens fàcil. Va començar els estudis quan estàvem immersos en una de les pitjors crisi que es recorda, i són conscients de que quan es llicenciïn el país encara estarà enfonsat. És per això que molt d’ells es veuen més treballant a fora que no pas aquí.

“Els ambientòlegs del futur hem de seguir conscienciant a la població de que queda molt per fer, que no som en absolut 100% sostenibles. Hem avançat, però encara queda molt camí, com queda camp a recórrer en investigació i millora de la gestió de residus, per exemple”. Coneixements i ganes no li en falten. Caldrà veure si aquest nostre país dóna una oportunitat als futurs ambientòlegs com ell o els força a l’exili perquè altres països se’n beneficiïn.


“Sorprèn que la ciència econòmica hagi descuidat completament prendre en consideració el suport que condiciona el mercat; és a dir, el medi natural”

Ignasi Puig és expert en economia ambiental i ecològica

Ignasi Puig no es va llicenciar en Ciències Ambientals, bàsicament perquè quan va accedir a la universitat encara no s’havien creat aquests estudis. Va llicenciar-se en Enginyeria Industrial, però a l’hora de doctorar-se sí que ho va fer en Ciències Ambientals. Des de sempre ha tingut interès per les qüestions mediambientals i ha estat vinculat a moviments socials ecologistes des de ben jove. El seu projecte final de carrera el va focalitzar en l’economia ecològica, un tàndem de conceptes que l’ha acompanyat fins avui.

Amb dos companys del doctorat va crear l’empresa ENT Medi Ambient i Gestió i va començar a treballar en àrees d’economia i medi ambient (fiscalitat i polítiques ambientals, i gestió de residus municipals, principalment). Aquest projecte empresarial té el mèrit d’haver sobreviscut a la crisi, i això que el seu client principal és l’administració pública. La raó és que cada cop tenen més clients de fora d’Espanya. De fet, al 2011 el 50% de la facturació de ENT Medi Ambient i Gestió ja provenia de l’exterior. A diferència de moltes altres empreses fa molts anys que han obert el camí de la internacionalització, una decisió que els ha col•locat en una posició avantatjada. A part d’administracions públiques també realitza projectes per a onegés, sindicats i fundacions.

Un dels fets diferencials d’ENT Medi Ambient i Gestió, composada per quatre socis i un total de nou treballadors, és el focus en la innovació ambiental. Han elaborat projectes pioners a l’estat espanyol, com la introducció de taxes d’escombraries segons generació, bolquers reutilitzables, disseny d’impostos ambientals, estudis de justícia ambiental o mineria urbana, entre d’altres. Molts d’aquests projectes s’acaben publicant i serveixen d’exemples per a altres administracions i/o empreses. A més, fa un parell d’anys van crear una fundació vinculada a l’empresa per concórrer a projectes de recerca.

Ignasi Puig reconeix que les polítiques mediambientals han caigut de l’agenda de prioritats polítiques i que la crisi es nota, però advoca per aprofitar aquest canvi de paradigma per replantejar la relació que té el sistema econòmic amb l’entorn. Creu que això obre la porta perquè a llarg termini els sectors i professionals vinculats a la sostenibilitat se’ls tingui més en compte i gaudeixin de millors opcions de futur que altres perfils. “No podem parlar d’un futur sistema econòmic sostenible sense experts en la matèria”, encerta a reflexionar. Cal doncs que reformem el sistema econòmic per fer-lo més resistent a la crisi, i aquí juguen un paper fonamental els ambientòlegs.

Malauradament, aquest canvi encara no ha arribat, i “es continua valorant més el present que el futur”. Això fa que, per exemple, gran part dels recursos mediambientals tinguin característiques de béns de lliure accés. En absència de normes, se n’apropien els més ràpids i això només es pot evitar amb normes i instruments aplicables.

A Puig li sorprèn que la ciència econòmica hagi descuidat completament prendre en consideració el suport que condiciona el mercat, és a dir, el medi natural. Per a ell, “és imprescindible que l’economia consideri el context ambiental, ja sigui via impostos o altres instruments, perquè sinó les normatives queden en paper mullat”. En aquest sentit, sempre s’ha sentit atret per teories i formes d’entendre l’economia que superin els plantejaments convencionals i prenguin en consideració les lleis de la natura, que tenen implicacions econòmiques clares.

Per què moltes opcions sostenibles són més cares que les no sostenibles? Ben fàcil: “Les polítiques o mesures no sostenibles no incorporen tots els seus costos, ja que els traslladen a la societat en forma d’impacte ambiental”. Per tant, sembla que ambdues opcions no competeixen en igualtat de condicions.

No obstant, Puig defensa que els productes sostenibles no haurien de ser més cars que els no sostenibles. Per abaratir el seu cost, però, s’haurien de produir de forma més massiva. Que la societat canviï el seu comportament, però, no sembla precisament fàcil. “Algunes persones són més sensibles que d’altres, que només responen a interessos econòmics -pal i pastanaga-. De totes maneres, si l’administració encareix els productes i serveis que no són respectuosos amb el medi ambient i continuem amb les campanyes de conscienciació ambiental el canvi de mentalitat de la població serà ràpid”, assegura. I posa un exemple: “A Irlanda van instaurar un impost en la distribució de bosses de plàstic i en menys d’un any van desaparèixer dels mercats més del 90% de les bosses”.

I qui ha d’incentivar els canvis, la població o l’administració? “L’administració actua si hi ha massa crítica que ho demana, i només ho demanaran els que estan conscienciats”, argumenta. D’aquí la importància que encara avui tenen les campanyes mediàtiques. Tanmateix, a vegades és la pròpia administració la pionera en introduir aquests canvis. En el cas d’Espanya, li ha anat molt bé estar dins de la Unió Europea ja que moltes directives que s’han aprovat a Brussel•les ens han fet avançar cap a una societat més sostenible. Hem fet unes passes obligats, però les hem fet.

Podríem concloure que el sector econòmic no ha de replantejar-se només si ha mancat l’ètica amb les persones, sinó també envers el medi ambient. Qualsevol opció diferent a aquesta sembla, avui dia, vàlida.

A Ignasi Puig se’l pot seguir a:

Web

Twitter

Linkedin


“L’educació ambiental no ha de ser neutral, sinó transformadora”

Sara Batet és ambientòloga i experta en educació ambiental

Fent atletisme pots assabentar-te que hi ha una nova carrera universitària que es diu Ciències Ambientals. T’ho pot dir una amiga, mentre corres al trot o mentre fas uns estiraments després de l’esforç. Això precisament és el que li va passar a Sara Batet, ambientòloga de la segona promoció de la UAB.

Aquesta conversa fortuïta ha tingut moltes repercussions en la vida de Batet. Abans d’acabar COU no tenia molt clar cap a on tirar, tot i que anava força encaminada a estudiar Biologia. Aleshores Ambientals li va “caure del cel”. Sempre havia estat sensible a les qüestions ambientals, li preocupaven. Per això considera que ha estat una sort poder-se dedicar professionalment a un camp que li interessava i preocupava alhora.

Quan va entrar a la universitat els estudis encara no eren oficials, tot i que confiava que els convalidessin aviat. Recorda amb emoció la intensa lluita que van lliurar les primeres promocions per aconseguir que Ciències Ambientals esdevingués oficial i els forts vincles que aquesta situació va teixir entre els companys i companyes de les primeres promocions. Durant la carrera va cursar el Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP) perquè ja tenia clar que volia dedicar-se a l’educació ambiental. En aquella època no hi havia cap assignatura que vinculés els temes educatius amb els ambientals, i per això ella i alguns companys de promoció van començar una reivindicació paral•lela: que la carrera incorporés matèries pedagògiques. Tot i així, encara avui existeix aquest buit.

En acabar la llicenciatura va començar a treballar en una escola de natura i a crear recursos i materials didàctics. També va participar en diverses campanyes d’educació ambiental i va col•laborar en la redacció del programa pedagògic d’una coneguda escola de natura. Paral•lelament va col•laborar en un grup de treball de medi ambient i sostenibilitat a la seva ciutat natal, L’Hospitalet. Aquest grup va elaborar diversos materials educatius, entre d’altres l’Agenda 21 Escolar d’aquest municipi. Els darrers anys ha estat la cap del departament de Sostenibilitat d’UNESCOCAT, des d’on ha impartit conferències sobre sostenibilitat, ha realitzat tallers amb joves i ha fet traduccions d’informes internacionals que posteriorment ha adaptat com a materials didàctics. De tot plegat destaca la tasca que ella i les seves companyes del Departament de Sostenibilitat han realitzat amb la creació d’un gran banc de recursos didàctics sobre aigua, biodiversitat, canvi climàtic i consum.

Batet sempre ha gaudit del contacte amb nens i joves, però a diferència de la majoria d’educadors ambientals també li agrada crear recursos educatius. En aquest sentit, ha tingut la sort de treballar per una editorial de llibres de text per a secundària on, mentre redactava els primers llibres de l’assignatura de Ciències de la Terra i Medi Ambient, va descobrir que a vegades els criteris empresarials s’imposen als didàctics, i que allò que s’acaba publicant no sempre respon a les versions originals. De les desenes de camins que pot triar un ambientòleg, per què es va decantar per l’educació ambiental? “Perquè m’atrau la capacitat transformadora que pot tenir sobre les persones. Pot proporcionar eines molt importants per fomentar el necessari canvi d’hàbits i de model de societat que permeti deixar enrere l’actual cultura consumista i individualitzada”. Per a Batet, “és fonamental que avancem cap a una cultura basada en la sostenibilitat”; per això és un repte aconseguir transformar les societats tenint com a punt de mira que es garanteixi la qualitat de vida de totes les persones sense malmetre els recursos naturals.

Tot i que actualment l’economia segueixi sent determinant, molt ha canviat en pocs anys pel que fa a la sensibilització ambiental de la població. La incorporació de criteris ambientals en el camp social – nombroses entitats cíviques han fet de la reivindicació i la lluita a favor del medi ambient la seva raó de ser-, institucional -recorda com amb l’aparició del estudis de Ciències Ambientals també va néixer el Departament de Medi Ambient de la Generalitat- i de la gestió municipal, així com també en els aspectes de caràcter normatiu, ha situat els temes ambientals més propers als ciutadans i ha permès que el missatge de l’educació ambiental entrés progressivament a totes les llars, de forma subtil però constant. Encara queda molt de camí per recórrer, però en aquests darrers anys es constata el canvi d’hàbits de moltes famílies pel que fa a l’ús de recursos naturals, com l’aigua i l’energia, la gestió dels residus domèstics i fins i tot les opcions de compra més ecològica a l’hora de consumir. I una part important d’aquest mèrit es deu, segons Batet, a la tasca que s’ha dut a terme des del món educatiu.

Quan va començar a treballar en educació ambiental els professionals del sector havien d’insistir en què no es centrava únicament en un context natural, de respecte als éssers vius i al medi natural. Avui en dia aquesta idea està més que assolida. Educació ambiental “és molt més que això. Incorpora aspectes naturals, evidentment, però també ambientals, econòmics, culturals, socials…”, reivindica. Per tal de fer palès aquest canvi conceptual des d’institucions internacionals com les Nacions Unides s’ha forjat el concepte d’Educació per a la Sostenibilitat amb l’objectiu d’incorporar les dimensions ambientals, socials i econòmiques. Un altre clixé que s’ha trencat és el destinatari d’aquesta educació: no va dirigida exclusivament als infants i joves, sinó també a la població adulta a través, per exemple, de campanyes divulgatives. En aquest sentit, els mitjans de comunicació han jugat, juguen i jugaran un paper cabdal. Qui no sap avui dia que el canvi climàtic és un dels reptes ambientals més importants i urgents als que cal que les nostres societats facin front? Les notícies de televisió, els diaris, la ràdio ens proporcionen informació a cabassos. Però sabem realment de què estem parlant? Sortosament, avui les xarxes socials permeten a qualsevol ciutadà comunicar-se, interactuar amb moltes altres persones i sobretot actuar i “això facilita una participació ambiental més directa”.

Com tot a la vida, el balanç de més de tres dècades d’educació ambiental el podem catalogar d’ampolla mig buida o mig plena. Tot i que la societat no canviï a la velocitat desitjada, hi ha hagut importants transformacions, com per exemple la conscienciació de l’ús que fem dels recursos. I és que, segons Batet, l’educació ambiental “no ha de ser neutral, sinó transformadora”. La seva missió és aconseguir que la lògica de la sostenibilitat impregni les nostres decisions, la nostra manera de pensar i les nostres accions. Queda clar que la tasca d’educar implica molta responsabilitat i complexitat; no és gens fàcil canviar hàbits de consum ni fomentar noves maneres de pensar i d’actuar. Per aquesta raó, “l’educador ambiental ha de tenir capacitat per motivar els altres i saber fomentar la reflexió i el pensament crític. Ha d’aconseguir que les persones participin i reflexionin dialogant, sense dogmatismes”, descriu Batet.

I si la figura de l’educador ambiental existeix és pel desconeixement de la societat vers les qüestions ambientals i per l’existència, encara avui, d’escèptics. “Hi ha molta més gent de la que ens imaginem que són escèptics respecte l’impacte dels éssers humans en el medi ambient. Ara queda malament dir que no estàs conscienciat, però no tothom fa el que podria fer per tenir un món més sostenible”. A les generacions que avui són adultes mai se’ls va plantejar aquesta qüestió, però ara tenim la sort de fer-ho amb les noves generacions: “els fills són una porta d’entrada a moltes famílies no sensibilitzades”, afirma Batet. I que l’educació ambiental entri a totes les cases és fonamental si volem garantir un futur més digne per a les properes generacions.


“Donem massa valor a l’expert i no considerem com a vàlid el coneixement experiencial dels ciutadans”

Sigrid Muñiz és ambientòloga experta en participació ciutadana

Si una cosa està clara a aquestes alçades del bloc és que els estudis de Ciències Ambientals són interdisciplinaris. En acabar-los, la majoria d’ambientòlegs els complementen amb formació especialitzada. N’hi ha una minoria, però, que segueix buscant la interdisciplinarietat. Aquest és el cas de la Sigrid Muñiz, una ambientòloga dedicada a la recerca i a la participació ciutadana. Amb ella comencem parlant dels estudis de Ciències Ambientals i dels seus inicis com a professional.

Reconeix, com la majoria dels entrevistats, que va escollir-los perquè tenia interès per les qüestions mediambientals i per l’àmplia varietat d’assignatures que s’hi donaven. Considera que ha tingut sort des de bon començament amb les seves experiències laborals, tot i que en determinats moments ha hagut de “picar pedra”. Per això els ambientòlegs són “uns motivats”, reconeix rient. Ambientals la va enriquir molt professionalment i personal. “M’ha permès treballar amb diferents professionals i en àmbits molt dispars, com l’administració, investigació, amb entitats…” assegura. El revers, però, és que l’ambientòleg “necessita seguir formant-se a mesura que afronta nous projectes i que comença aprofundir en matèries que va donar molt de passada durant la carrera”. A Muñiz, durant els estudis, li va mancar treballar més sobre el terreny assignatures socials i eines per afrontar problemes reals, aspectes que ha trobat a faltar en incorporar-se al món laboral.

Després de llicenciar-se va treballar a l’ICTA-UAB, com a autònoma per a diferents fundacions i associacions, i també en el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Arran del seu treball de recerca doctoral, en que va tractar el projecte de construcció del canal Segarra-Garrigues, es va començar a introduir en el món de la participació ciutadana. “¿Què pot aportar un ambientòleg en un cas de conflicte ambiental?”, es va preguntar. I aleshores va iniciar el treball de camp amb pagesos de la zona afectada. Com ja és habitual, altres països europeus ens porten molts anys d’avantatge també en el cas de processos participatius en presa de decisions i resolució de conflictes ambientals. A casa nostra s’han realitzat processos participatius per assistir a la presa de decisions públiques però són pocs els casos de participació en la detecció i el diagnòstic del problema i gairebé inexistents les experiències de mediació ambiental. Això sovint es deu a una manca de voluntat política i/o de recursos disponibles i a una visió de la democràcia més representativa que no pas deliberativa, que s’accentua per la falta d’exemples pràctics propis.

Muñiz lamenta que hi ha una cultura predominant en la qual “donem massa valor a l’expert o el tècnic i no considerem com a vàlid el coneixement experiencial dels ciutadans”. En la manera de plantejar i afrontar les problemàtiques socioambientals s’hauria de donar un rol al coneixement que té la ciutadania. Una responsabilitat que no només recau en les administracions: les demandes de participació haurien de sortir també de la població. “No cal esperar que sigui l’ajuntament de torn qui inici el procés” adverteix. A més, recorda, no tots els casos necessiten obrir-se al públic ni totes les problemàtiques precisen de participació ciutadana, si bé és cert que aquesta acostuma a millorar tècnicament els processos i crea ciutadania.

Tornant al cas del canal Segarra-Garrigues, el no haver contemplat la participació ciutadana des d’un inici ha comportat una sèrie de friccions que han complicat el projecte. A l’altre extrem hi ha el cas del riu Matarranya, per exemple, on amb un procés important de mediació i participació cada actor va assumir com a comú el projecte i va renunciar a part de les seves aspiracions. Són dues maneres d’afrontar una intervenció sobre el territori que tenen resultats diferents pel simple fet d’haver consultat o no els afectats.

Amb tot, la participació ciutadana no hauria de ser exclusiva de les polítiques mediambientals. “Si els ciutadans participen en la vida quotidiana, la societat s’enforteix, es cohesiona i els conflictes es gestionen més fàcilment” assegura Muñiz. I acaba amb una reflexió: “Cal enfortir els espais públics, i més ara que s’està tendint a reduir-los”.


“A poc a poc estem aconseguint trencar el clixé de la comunicació ambiental catastrofista i alliçonadora”

Sílvia Mayo és ambientòloga experta en comunicació ambiental

“Quan vaig acabar l’institut volia seguir aprenent sobre medi ambient però sense renunciar a les relacions humanes amb l’entorn. Estava predestinada a estudiar Biologia, però per casualitat vaig descobrir Ciències Ambientals i em vaig tirar a la piscina”. Així explica Sílvia Mayo com va ser el seu primer contacte amb uns estudis que li han permès dedicar-se a la comunicació ambiental.

Els dubtes sobre el seu futur la van tornar a assaltar quan va finalitzar la carrera. Mayo, de nou, no sabia cap a on tirar. Després de fer el projecte final d’estudis amb en Martí Boada va entrar a l’ICTA, on va realitzar un postgrau, i després va anar a parar a l’Observatori de la Tordera, on va desenvolupar el programa d’educació ambiental. Allà es va trobar amb un autèntic repte: havia d’explicar a la població els resultats d’un projecte d’investigació científica. “Va ser molt gratificant poder organitzar activitats pels nens de la conca perquè veiessin el riu amb uns altres ulls”, recorda. En aquesta experiència va aprendre moltes coses, com per exemple que és fonamental el coneixement popular del territori. “No com ara, que no sabem d’on vénen les coses ni com és l’entorn”, lamenta. Va ser aleshores quan va decidir encaminar el seu futur professional cap a la comunicació ambiental. Actualment és tècnica de comunicació a Lavola.

La comunicació ambiental és un sector força nou i sense grans referències, la qual cosa l’ha obligat a anar aprenent sobre la marxa. Considera que per comunicar “s’ha de tenir empatia i posar-te a la pell de l’interlocutor. S’ha de trobar el llenguatge, les maneres i les metàfores adients, però sense oblidar transmetre conceptes reals com el de sostenibilitat, per exemple”. Sortosament, cada cop més persones entenen la informació científica, però traduir-la a un llenguatge planer continua sent un desafiament.

Pot sentir-se frustrat un ambientòleg que acaba dedicant-se a comunicar? “En absolut. El que no es comunica no existeix. Només estimarem el que coneguem, i només coneixerem el que entenguem. Per això és tant important la comunicació ambiental”, conclou Mayo, qui necessita que a la seva feina no hi falti ni el medi ambient ni la comunicació.

I és que cada cop més persones i col•lectius s’interessen per la comunicació ambiental; fins i tot les empreses la veuen com un flotador salvavides. “N’hi ha que estan sortint de la crisi gràcies a les seves iniciatives en Responsabilitat Social Corporativa (RSC) i sobretot gràcies a que ho comuniquen al públic; s’estan diferenciant i la gent premia les empreses transparents amb valors”, explica Mayo.

La comunicació ambiental, com tot a la vida, també ha de suportar una creu. La seva és la temptació d’ escriure titulars tremendistes per tenir més ressò. Això ho han fet tradicionalment algunes onegés que tenen un marcat caràcter de denúncia, i és una estratègia que a la llarga ha desgastat l’impacte que pot exercir a la població. Altres corrents, com la que segueix el National Geographic, per exemple, intenten seduir el lector amb les meravelles de la natura. Mayo no creu que tot hagin de ser males notícies. “Poc a poc estem aconseguint trencar el clixé de la comunicació catastrofista i alliçonadora. Per què la comunicació ambiental no pot utilitzar les mateixes tècniques del màrqueting? Ens hem d’acostar a una comunicació més fresca i digerible”, defensa.

El que més reconforta a aquesta ambientòloga comunicadora és veure com el públic reflexiona sobre les seves accions. Tot i que malauradament canviem més el nostre comportament quan ens toquen la butxaca, més que no pas per motius ideològics, ens hem d’aliar amb aquest fenòmen per fer veure els beneficis –encara que siguin econòmics- del comportament sostenible. La fi és massa important com per preocupar-nos sobre quins són els camins que ens hi porten.

El sector de la comunicació ambiental encara té un gran recorregut per endavant, i malauradament l’actual context de crisi passa factura. No hi ha inversions i sovint la partida destinada a comunicació és la primera a caure. Paradoxalment, com s’ha dit abans, les empreses que més ràpidament surten del pou són les que és poden diferenciar, i per fer-ho necessiten de la comunicació, i que aquesta continuï sent la germaneta pobre és un greu error. Si professionals com Mayo no existissin, conceptes com pluja àcida, desertificació, sostenibilitat, petjada ecològica, biodiversitat, canvi climàtic o contaminació, per posar alguns exemples, només serien coneguts per alguns experts. I ja sabem què passa quan les paraules les entenen només uns pocs.

A Sílvia Mayo se la pot seguir a:

Pàgina web

Twitter

Linkedin


“El pitjor enemic dels boscos és la pobresa en sentit ampli”

Rosa María Roman-Cuesta és ambientòloga experta en boscos tropicals

La Rosa María Roman-Cuesta és una ambientòloga apassionada pels boscos, amb els quals manté una relació especial. Quan havia d’entrar a la universitat dubtava entre matricular-se a Enginyeria Forestal o Ciències Ambientals, uns estudis que havien començat l’any anterior i que encara no estaven convalidats. El que tenia clar, però, és que volia dedicar-se a conservar aquests espais naturals. Tot i que aleshores eren uns estudis cars i amb una nota de tall molt elevada, Roman-Cuesta es va decantar per Ambientals, ja que li semblava una carrera més aplicada que li permetria “participar de forma més directe en conflictes i investigació ambiental així com en la presa de decisions a nivell administratiu”.

En acabar la carrera va realitzar un doctorat al CREAF i va dedicar-se al món acadèmic durant deu anys, sempre amb aspectes relacionats amb l’ecologia tropical. I, després, es va especialitzar en temes d’ecologia del foc en boscos tropicals, incloent-hi aspectes de balanços de carboni. Mèxic va ser la seva primera destinació –on resideix actualment-, però també ha treballat a Perú, Brasil, Panamà, Equador i Paraguai. Aquestes estades les ha compaginat amb post doctorats que ha cursat a Mèxic, Oxford i Munich. Sempre ha tingut clar que calia compaginar el treball de camp amb la formació continuada.

Amb ella parlem del que popularment coneixem com els pulmons del món, els boscos, i descobrim que, contràriament del que un pugui pensar, el seu pitjor enemic no és ni el foc, ni els abocaments, ni la construcció, sinó “la pobresa en sentit ampli”. “És tant perillós que prevalguin els interessos econòmics o de supervivència, com que es faci una mala gestió dels boscos o que no es tingui una visió global de l’escenari”, apunta. “Hi ha països rics com Espanya que tot i tenir recursos econòmics no han dissenyat una política forestal adequada, i això és patent amb qüestions com el foc. Això també és pobresa. Pobresa de gestió i pobresa de visió”, afegeix. Recorda que els països desenvolupats som responsables de que els que estan en vies de desenvolupament gestionin bé els seus boscos. Ella ha focalitzat els seus esforços en els boscos tropicals perquè són “una altra dimensió”. Els seus nivells de diversitat, la seva composició, estructura i funcionament i els conflictes sòcio-ambientals i econòmics que els envolten els eleven a una altra escala. La seva gestió és un autèntic repte. En aquest sentit, creu que “si ets capaç de gestionar un bosc tropical podràs gestionar fàcilment els ecosistemes temperats”.

Rosa María Roman-Cuesta actualment treballa per a la FAO (Nacions Unides) com a oficial forestal. Ella i el seu equip ajuden a governs llatinoamericans a dissenyar i implementar el mecanisme REDD+, un sistema pioner que facilitarà ingressos als països tropicals en forma de crèdits de carboni a canvi de gestionar i mantenir els seus boscos. Però, és lícit que els països que sobrepassen la seva quota d’emissions paguin a tercers per poder contaminar? “És millor que compensin d’aquesta manera la seva contaminació que no pas que no facin res, i si això és materialitza en finançament per gestionar els boscos tropicals, benvingut sigui”. El problema dels boscos tropicals, argumenta, és que “no valen res; no tenen preu de mercat fora d’unes quantes espècies d’arbres, i resulta molt més lucratiu plantar-hi soja o cremar-los per posar-hi vaques, que mantenir-los. El mecanisme REDD+ inicia un preu de mercat pels serveis dels boscos com a fixadors de CO2. Tot i que el mecanisme encara està en negociacions i probablement tindrà errors, és un bon començament”. Respecte a les quotes d’emissió, Roman-Cuesta recorda que cal “no oblidar que els països només tenen un cert percentatge d’offseting, l’altre és cap-and-trade nacional”.

Aquesta ambientòloga de la segona promoció de la UAB gaudeix amb la seva feina ja que, treballant colze a colze amb els governs i els principals actors internacionals, aconsegueix que les seves aportacions tinguin un gran impacte. “A més de ser una tasca creativa i satisfactòria aporto el meu granet de sorra en la lluita per a gestionar els ecosistemes tropicals. Sóc conscient que tinc una feina privilegiada”, afegeix. I raó no li en falta.

Jugar a primera divisió, però, també té la seva part fosca. El principal problema és que s’ha d’adaptar al ritme dels governs i respectar la seva pròpia idiosincràsia, i sovint ha de fer més de diplomàtica que no pas de tècnica. Malauradament, moltes vegades es prioritzen els interessos econòmics a curt termini, associats a períodes polítics curts, que no pas la gestió sostenible, i això “frustra”. Un bon exemple és la presa de Belo Monte al riu Xingú (Brasil) o el Parc Nacional de Yasuní a l’ Equador. Aquest parc ostenta un rècord reconegut pel que fa a biodiversitat però els interessos petrolers -molt presents a tota la conca occidental de l’Amazones- estan posant en joc la seva supervivència. “No tinc cap dubte de que l’Equador té el dret sobirà d’extreure el seu petroli i de desenvolupar-se, però ho farà de la millor forma possible, amb el mínim d’impacte, amb la millor tecnologia disponible i amb el màxim respecte pels ecosistemes de Yasuní? Yasuní és al punt de mira internacional perquè s’ha obert el debat sobre qui és responsable de la bona gestió d’aquest Parc: l’Equador o el món? O tots dos?” es pregunta.

També aborda el cas de Belo Monte, una gran obra d’enginyeria per construir una central hidroelèctrica que abasteixi d’electricitat el Brasil, legítimament preocupat per la seva sostenibilitat energètica. Però el projecte (que es convertirà en la segona presa més gran del món) té lloc en un territori de gran valor ecològic i humà, i força el desplaçament de tota la comunitat indígena xingú. Aquí és quan un es pregunta: “que no n’hem après res? Per què no es promociona en qualsevol país tropical l’energia solar, eòlica o geotèrmica?”. “Treballar amb els governs et força a entendre altres necessitats i punts de vista, però la pobresa de visió i les falses dicotomies apareixen freqüentment”, accepta resignada.

Com creus que serà l’ambientòleg del futur, Rosa María? “Hauria de ser un creador de lleis i no pas un tècnic que les apliqui. Això beneficiaria més que implementar les lleis que no hem creat els experts. No volem més ministres de medi ambient que siguin advocats, per exemple, necessitem tecnòcrates en l’esfera del disseny de lleis i la governabilitat”, sentencia.

Acabem l’entrevista amb un consell als futurs ambientòlegs. “Si t’agrada la gestió dels boscos i la possibilitat de vetllar pel seu rol dins de les negociacions internacionals per a combatre el canvi climàtic busca interinatges a les Nacions Unides o organitzacions internacionals ben aviat, sense perdre temps”. El camí és llarg i la competència dura, però la recompensa paga la pena.

A Rosa María Roman-Cuesta se la pot seguir a:

Linkedin


“Les qüestions ambientals són com el Barça: tothom opina”

Jordi Oliver fa recerca en el camp de la sostenibilitat ambiental

La majoria dels estudiants que han d’ingressar a la universitat tenen un parell o tres d’opcions. La nota de tall i algun consell són el que acaben de decantar la balança a una carrera determinada. En Jordi Oliver, en canvi, quan va acabar el Batxillerat tenia sobre la taula “unes 14 opcions”. Al final, un anàlisi de cada una de les llicenciatures candidates el van fer decidir-se per Ciències Ambientals.

Tot i que no entrés als estudis de manera vocacional, l’etapa que va engegar amb 17 anys ha tingut una clara evolució positiva, tal i com ell mateix reconeix. Ciències Ambientals li va donar una visió nova de la relació home-entorn i de reptes més complexos. Després, al doctorat, va poder aprofundir en els àmbits que més li havien interessat durant la carrera. Creu que aquesta formació necessita d’estudis complementaris o de rodatge laboral per tal que el titulat esdevingui un bon professional, degut a la seva interdisciplinarietat, una característica que no troba en absolut “un defecte”. No obstant, pensa que els plans d’estudi s’han d’anar adaptant a les noves realitats.

“La societat canvia, i aquesta és una professió de present i futur. Al nostre país som tant ineficients que tenim feina per estona”, diu mig rient. Les empreses que avui innoven ho acostumen a fer en aspectes ambientals (bàsicament per estalviar costos i tenir millor imatge de cara al mercat). La gran projecció que té l’ambientòleg, segons Jordi Oliver, té un revers: “en qüestions ambientals tothom se sent capacitat per opinar, és com el Barça”. Això obliga l’ambientòleg a haver d’argumentar la seva feina molt més que altres professionals com els advocats o els metges, per posar dos exemples.

Abans que acabés el seu doctorat sobre l’Anàlisi de Cicle de la Vida ja havia creat, juntament amb uns companys, la seva pròpia empresa: Inèdit. Els motius d’aquesta arriscada decisió els té ben clars: “per seguir fent el que m’agradava”. Malgrat que actualment pugui viure d’aquest projecte, adverteix als ambientòlegs que siguin valents però realistes, i sobretot que planifiquin bé si opten per la via de l’emprenedoria. El que més li interessa a la seva feina és poder donar als seus clients elements quantitatius útils per a la presa de decisions; racionalitzar un procés que fem tant sovint com és consumir. I com s’aconsegueix fer més competitiva una empresa? “Primer quantifiquem ambientalment els processos; després els redissenyem sota criteris ecològics i finalment certifiquem legalment que l’empresa ha aconseguit aquesta millora, i això es comunica al consumidor final”.

S’ha de canviar el sistema productiu. Per a Oliver és fonamental instruir els creadors de béns i serveis perquè treballin sota criteris de sostenibilitat, i és que es pot arribar a preveure el 80% de l’impacte ambiental que tindrà un producte abans de fabricar-lo. Per això creu que el d’ecodissenyador és un ofici de futur.

El que més li agrada de ser ambientòleg és que aplicant la recerca aconsegueix canvis reals en la societat. “La nostra professió és agraïda ja que en el teu dia a dia millores, encara que sigui poc, l’entorn on vius”, assegura.

A part d’haver fer un doctorat a la UAB, compagina la feina a Inèdit amb docència a l’escola de disseny Elisava. D’universitats, per tant, en sap, i està preocupat per la relació universitat-empresa. “Al nostre país hi falta interacció, i moltes formacions universitàries viuen d’esquenes a la realitat laboral. Malauradament, la universitat no incentiva prou que els seus professionals col•laborin també en empreses fora del campus”, assevera Oliver.

Acabem parlant sobre el futur que ens espera, i queda clara una cosa: el canvi de paradigma està molt a prop. “Els models econòmics productivistes s’han d’acabar; no podem seguir consumint de forma infinita recursos que són finits. O ho fem voluntàriament d’una forma programada o l’augment del cost ens hi obligarà. Des de la revolució industrial vivim en un model de societat consumista, i això s’acaba. A la meva generació li tocarà viure una transició. I el problema no és que ens haguem d’adaptar a un altre estil de vida, sinó si serem capaços d’adaptar-nos a la velocitat del canvi”, reflexiona Oliver.

A Jordi Oliver se’l pot seguir a:

Web d’Inèdit

Linkedin

@Ineditinnova


“L’ambientòleg del futur cal que sigui imaginatiu i que es pregunti què pot aportar al món i no què li pot aportar el món a ell”

Georgina Vidal és la primera ambientòloga d’Espanya i experta en contaminació de sòls

No tothom té l’honor ser el primer llicenciat d’Espanya d’uns estudis. La Georgina Vidal, en canvi, passarà a la història com la primera ambientòloga del país.

Tot i ostentar aquest bonic i simbòlic càrrec, Vidal tenia més perfil d’enginyera que d’ambientòloga. De fet, s’hagués matriculat en Enginyeria Ambiental si hagués existit la carrera. Malgrat tot, no se’n penedeix d’haver triat aquest camí, ja que li ha ajudat a tenir una “visió global” i no li ha anat pas malament a l’hora de trobar feina. A més, en acabar els estudis es va traslladar als Estats Units, on va graduar-se en Enginyeria i es va treure l’espina clavada. A Catalunya va tornar el 2003, i el 2005, cansada de no poder fer innovació tecnològica, va decidir muntar la seva pròpia empresa.

Com més temps passa més valora la interdisciplinarietat dels estudis de Ciències Ambientals, però lamenta que el mercat espanyol encara no valori com cal aquests professionals (fet que es tradueix en sous baixos, per exemple). També li sorprèn que vint anys després d’haver-se creat encara hi hagi professionals que no es preocupin per la vessant ambiental dels projectes. La part positiva, no obstant, és que la inserció dels ambientòlegs en el mercat de treball, segons Vidal, ha estat força bona, tot i que molts cops els contractin “obligats pel marc normatiu” i “basats en la culpabilitat i no pas en principis ètics”. Considera que les primeres generacions van haver de lluitar contra el desconeixement i que les actuals ho fan contra un mercat saturat i en crisi. “Jo prefereixo lluitar contra el desconeixement”, diu convençuda.

El seu projecte empresarial, D’Enginy Biorem, té dues línies de treball: l’enginyeria biomèdica i l’enginyeria ambiental centrada en la bioremediació dels sòls i els aqüífers. Tot i que el mercat en contaminació de sòls és petit i encara emergent, en pocs anys ha aconseguit crear-se un nom en el sector de la bioremediació. Ara, però, veu amb preocupació com la crisi està afectant la seva activitat, ja que el desenvolupament urbanístic i industrial està molt lligat al tipus de projectes que li encarreguen. Les dificultats que pugui tenir com empresària no l’enfonsen, ans al contrari, està absolutament satisfeta d’haver-se emancipat laboralment ja que així pot posar en pràctica les idees que va aprenent, i això li permet innovar. Aprofitem per parlar sobre la innovació al nostre país i Vidal confirma el pressentiment: “Catalunya està al capdavant d’Espanya en innovació amb molta diferència, però encara no es troba al nivell europeu”.

D’Enginy Biorem entra en acció quan ja s’ha produït un dany a l’ecosistema, la qual cosa no li resulta gens agradable a Georgina Vidal. Reconeix viure en una paradoxa constant: li agrairia que no es contaminés però es guanya la vida precisament quan això succeeix. Els accidents que desemboquen en una contaminació del sòl es deuen principalment a una mala gestió, tot i que molts casos són deguts a infortunis. La crisi no només ha frenat el sector, també ha provocat que es flexibilitzi l’aplicació de la normativa. “Això passa perquè a la nostra societat li donem més importància a l’economia que al medi ambient”, afirma resignada.

I com es descontaminen actualment els sòls? “Sovint s’usen mètodes d’excavació i gestió, o tractaments convencionals de transferència de contaminants, però l’ús de microorganismes permet degradar els contaminants de forma poc costosa. Cada vegada coneixem més rutes de degradació. L’experimentació ha permès ampliar el ventall de contaminants bioremediables i disposar de més eines de control i implementació” explica. Quan Georgina Vidal parla de la seva feina ho fa amb energia i positivisme.

Acabem debatent sobre els professionals del medi ambient del demà. Quin futur els espera? “L’ambientòleg ha de tenir clar que no només hi ha la sortida de recerca, administració, consultoria o emprenedoria. Cal que sigui imaginatiu i que aporti idees, iniciatives” assegura amb rotunditat. I dóna un consell final parafrasejant a J.F. Kennedy: “preguntem-nos: què puc aportar al món i no què em pot aportar el món a mi”.

A Georgina Vidal se la pot seguir a:

D’Enginy Biorem

Linkedin


 “El context actual posa molt difícils les coses als que volen fer recerca, però encara hi ha oportunitats”

Cristina Villanueva és ambientòloga experta en epidemiologia ambiental

La vida de la Cristina Villanueva està lligada a l’aigua. És investigadora del Centre de Recerca Epidemiològica Ambiental (CREAL) i la seva passió és intentar que els tòxics que porta l’element més necessari pels humans no ens afectin. Però, com ha arribat aquí? Rebobinem una mica.

Quan Villanueva va matricular-se en Ciències Ambientals, ara ja fa força anys, va ser com “llançar-se al buit”. En aquells moments, els estudis eren nous i no hi havia referents laborals. A ella, que es considera indecisa, li va semblar perfecte la diversitat d’assignatures: algunes de ciències naturals i altres de ciències socials. A més, incorporaven un esperit ecologista que li va agradar. De fet, semblava que li havien “fet a mida”. A la universitat va anar passant de curs sense tenir molt clar el seu futur laboral fins que a quart va saber a què es dedicaria: a la salut ambiental. Aquesta assignatura la va marcar molt, i per això va decidir enfocar el projecte final de carrera en aquesta direcció. A partir d’aleshores tot va anar succeint-se en cadena i de forma natural; va començar a treballar en un estudi que tot just s’iniciava, després li van proposar fer un doctorat i, finalment, li van oferir una plaça al CREAL com a investigadora.

El que més agrada de la salut pública a Villanueva és que “està enfocada millorar la qualitat de vida de les persones”. La seva feina consisteix en generar coneixement que després fan servir agències de valoració del risc. Per tant, els seus esforços els notem -encara que no en siguem conscients- cada cop que obrim l’aixeta i bevem aigua, per exemple. Actualment treballa en un dels centres d’epidemiologia ambiental referents del món, i fins i tot l’agència nord-americana EPA ha fet servir alguns dels seus estudis per realitzar regulacions sobre aigua potable als Estats Units. El que més li agrada és poder anar triant les línies d’investigació que més li atrauen, i també que és una feina “molt estimulant intel•lectualment; sempre estàs fent coses noves i encarant reptes diferents de recerca”. I afegeix: “és molt gratificant generar coneixement que tindrà utilitat i impacte en la població”.

Però no tot és perfecte en el camp de la recerca, també hi ha precarietat i inestabilitat laboral, sobretot pels que comencen. Com és un sector depenent de les inversions públiques, les retallades han impedit iniciar nous projectes i renovar contractes. Tanmateix, llença un crit d’esperança als futurs investigadors: “el context actual posa molt difícil les coses als que volen fer recerca, però encara hi ha oportunitats; convé tenir un bon expedient i sobretot moltes ganes d’investigar”. A part de tasques de recerca, Cristina Villanueva també imparteix docència a la UAB, una faceta laboral que li permet estar en contacte “amb la realitat del moment” i amb els nous professionals del medi ambient.

Al futur li demana poder investigar també les dificultats que tenen els països en vies de desenvolupament en l’accés a aigua potable, ja que és un dels problemes que genera més mortalitat. Encara no sap si això serà possible, el que en canvi sí sembla tenir clar és que el seu lligam amb l’aigua difícilment es trencarà.


“La Barcelona del futur ha de passar dels estàndards a l’excel·lència ambiental. Només així aconseguirem una ciutat més habitable i pròspera”

Toni Pujol és ambientòleg expert en relacions internacionals

Conversant amb en Toni Pujol es fa difícil dir si li agraden més les ciències ambientals o les relacions internacionals. En tot cas, el positivisme que irradia quan parla de la seva feina constata que ha trobat un equilibri entre les seves dues vocacions.

Quan era estudiant li agradaven matèries molt diverses, des de biologia i ciències de la natura a dret o ciència política. Però el darrer impuls per matricular-se en Ciències Ambientals va ser una casualitat: un viatge que va fer a Austràlia abans de començar la universitat. A les antípodes, on hi té família, va descobrir que a la University of Technology Sydney existia una Llicenciatura de Biologia Ambiental, i li va encantar la idea. En tornar a Barcelona va comprovar que feia dos anys que aquí s’impartien uns estudis molt similars –Ciències Ambientals- i s’hi va matricular. El fet que fossin oficials el va acabar de convèncer.

Porta més de deu anys treballant com ambientòleg amb les relacions internacionals com a teló de fons, i assegura que els primers ambientòlegs catalans tenien molta vocació internacionalista, ja que calia sortir fora per veure com països més avançats aplicaven unes primerenques polítiques ambientals. Abans d’acabar els estudis va tornar a Austràlia amb una beca. Allà, el coordinador de la facultat li va oferir fer el projecte final de carrera en un districte de Sydney avaluant l’aplicació de polítiques ambientals locals, entre elles l’Agenda 21 Local. Després d’aquesta experiència es va traslladar a Friburg (Alemanya) on va treballar per la xarxa ICLEI- Local Governments for Sustainability, una experiència que li va permetre conèixer el sistema internacional en sentit ampli: legislació, dinàmiques, actors, finançament, etc. En tornar a casa va cursar el Màster en Relacions Internacionals que oferia el CIDOB / IBEI i de seguit va començar a treballar per l’Ajuntament de Barcelona en temes d’energia i canvi climàtic primer, tot i que després va ampliar el ventall a altres àmbits com la biodiversitat o la gestió del verd urbà. Sempre, però, amb perspectiva internacional.

Parlem de Barcelona, una ciutat que a part de posar-se de moda com a destí turístic sembla ser que també inspira en matèria de polítiques ambientals i sostenibilitat. L’Ordenança solar tèrmica, l’ampli procés d’Agenda 21 o la cura de l’espai públic (qui no coneix la campanya Barcelona posa’t guapa ?) són alguns exemples que comenta Pujol. Ara bé, per alguns aspectes com la mobilitat o la qualitat ambiental seguim mirant cap al nord d’Europa, i ens fixem en ciutats capdavanteres com Copenhaguen -el paradís de les bicis- o Estocolm -pioner en peatges urbans-.

Com serà la Barcelona del futur? “La Barcelona del futur ha de passar dels estàndards a l’excel•lència ambiental. Els ciutadans hem de guanyar en espai públic, en verd i en qualitat ambiental. Esperem que esdevingui una ciutat per a les persones de totes les edats, on domini per golejada la mobilitat sostenible i on l’espai pel transport privat motoritzat quedi reduït a certs eixos principals imprescindibles”. “L’esperada finalització de la futura Línia 9 del metro o la xarxa octogonal d’autobusos van en aquesta línia”, afegeix. Sempre hi ha qui s’oposa a aquests tipus de mesures, però en veure l’èxit que tenen quan s’apliquen i la millora de qualitat de vida que suposen llavors una amplíssima majoria acaba aprovant-les. “Què passaria si per Portal de l’Àngel ara tornessin a circular cotxes?” es pregunta Pujol.

Toni Pujol es considera un afortunat perquè no coneix l’atur. Admet que les primeres promocions probablement ho van tenir més fàcil que les actuals, sobretot gràcies a que al sector públic hi havia demanda d’aquest tipus de professionals. Creu que l’ambientòleg té una bona marca i reconeixement, i que respon a les expectatives laborals, però que malauradament ni els més veterans s’escapen de les conseqüències de la crisi i pateixen igual la precarització del sector. “El mercat laboral a fora és molt més flexible i amb més oportunitats que el nostre. Aquí funcionem molt amb el boca a boca, i pel camí es perden grans professionals que no troben feina. Són un capital que la societat catalana no aprofita prou”, lamenta.

Per això anima a passar una temporada a l’estranger, on s’aprèn “tant a nivell personal com professional”. Recomana escollir països del centre d’Europa o escandinaus, on les polítiques ambientals estan consolidades i es fa feina rigorosa, però no descarta altres d’emergents com Brasil o la Xina. Malgrat que amb el pas dels anys decisions com aquestes costen més, com resa la dita: val més tard que mai.

A Toni Pujol se’l pot seguir a:

LinkedIn

@ToniPujolVidal


“A Catalunya tenim una arrelada tradició de gaudi de la natura, però encara no som una destinació ecoturística de referència”

Xavi Cazorla és ambientòleg expert en ecoturisme

En Xavi Cazorla tenia clar que en acabar COU deixaria Lleida un temps per formar-se a Barcelona. En un principi estava destinat a matricular-se a Biologia, però en assabentar-se de l’existència de Ciències Ambientals no va dubtar i s’hi va inscriure, tot i que aleshores la carrera era nova i cara -era un títol propi de la UAB-. El temps ha confirmat que aquesta decisió va resultar ser l’encertada.

“L’ambientòleg té la capacitat de mantenir una interlocució fluida amb diferents perfils professionals i aportar la seva visió més estratègica. A més, s’identifica amb un ampli ventall de matèries perquè està habituat a conviure amb diversos llenguatges tècnics i diferents fonts d’informació”, assegura avui que ja acumula anys d’experiència. L’inconvenient principal que troba als estudis però, segurament com a la majoria de carreres, és que falten aspectes més pràctics orientats a capacitar professionals des de diverses perspectives i no tant a assimilar un gran coneixement teòric.

Amb l’objectiu de portar a terme el projecte de final de carrera en un Parc Nacional i amb ganes de conèixer altres indrets va marxar amb una beca a Mèxic, on s’hi va quedar cinc anys. Primer, va obrir una seu de l’Institut d’Estudis Mediambientals a Mèxic D.F, on va excercir de cap de programes formatius, i després va coordinar la REDMESO, una xarxa de cooperació entre universitats de Mèxic i Amèrica Central en matèria de biodiversitat. En tornar a casa, va estar tres anys a l’ICTA, fent estudis de Doctorat, entre la UAB i Cà Foscari a Venècia, i a l’Observatori de la Tordera. Del 2006 al 2011 va fer de coordinador tècnic al CADS, on s’encarregava d’assessorar el govern de la Generalitat en matèria de sostenibilitat, a la vegada que participava en nombrosos fòrums i xarxes ambientals internacionals a nivell europeu. I fa tot just un any, en plena crisi, es va llançar a l’aventura de ser emprenedor autònom i es va establir a un petit poble al bell mig del Pirineu.

L’empresa que actualment dirigeix, Elements, ubicada a l’Alt Urgell, es dedica a tres grans àmbits: l’assessorament estratègic a institucions en temes de sostenibilitat, projectes d’ecoturisme i desenvolupament territorial, i encapçala l’àrea de sostenibilitat de la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineu 2022. Des que es va llicenciar no ha parat un instant, però no tot han estat flors i violes. Per a en Xavier, els primers ambientòlegs havien de convèncer a altres professionals més consolidats de les seves capacitats –desconegudes aleshores-. Els nous llicenciats també ho tenen complicat però per un altre motiu: la manca d’oportunitats laborals. Malgrat el desolador panorama, anima fermament els seus companys de professió a “trobar el seu propi nínxol de mercat” i a “crear”, si cal, el seu lloc de treball.

A la seva nova feina no hi ha arribat per casualitat. El 2008 fou impulsor de la Xarxa EcoturCAT, i des de fa molts anys és un apassionat de l’ecoturisme. Destaca un mínim de quatre aspectes interessants d’aquest camp: està lligat al desenvolupament local, pot ser una font d’ingressos per a la conservació, té una part educativa important, i es basa en un model de baix impacte i desenvolupament no especulatiu. Descriu els ecoturistes com a “persones que tenen com a motivació principal gaudir i descobrir el medi natural i els valors culturals de l’entorn que visiten des del respecte”, i reconeix que en ser un turisme gens massiu, l’economia d’escala fa que sigui una activitat amb un cost superior per l’usuari respecte a altres models més convencionals i massificats, tot i que remarca que “la tendència hauria de ser a convergir preus si els grans empresaris turístics realment assumissin part dels costos de conservació de l’entorn i el paisatge que atreu als seus clients”.

I Catalunya, és una destinació clàssica de turisme ecològic? “No del tot. A casa nostra tenim una arrelada tradició excursionista i de gaudi de la natura, així com una infraestructura turística i d’allotjament rural potent, però encara no hem destacat com a destí ecoturístic com ho han fet altres llocs com Extremadura, Andalusia o Astúries, tot i tenir-ne tant o més potencial i atractius naturals. En ser un sector encara per consolidar i amb bones perspectives de futur és una molt bona sortida laboral pels ambientòlegs a mig termini”. I què pot aportar un ambientòleg al sector? “Visió estratègica, dinamització dels agents socials, avaluació dels recursos naturals, gestió de projectes que combinen conservació i desenvolupament local”, per exemple.

En Xavier ha canviat Barcelona pels Pirineus per guanyar en projecció laboral i qualitat de vida. I és que en el medi rural els ambientòlegs “poden aportar un gran valor al territori i gaudir d’un entorn laboral amb oportunitats interessants si sabem innovar. Amb bones idees, entusiasme i esforç, aquesta opció de vida acaba per donar els seus fruits”.

A Xavier Cazorla se’l pot seguir a:

Linkedin

@XavierCazorla


“Tenir la teva empresa és com tenir un fill, mai et dónes per vençuda”

Olga Freixa és ambientòloga experta en planificació estratègica i empresaria

La història de com l’Olga Freixa va entrar a la primera promoció de Ciències Ambientals a Girona és inversemblant. Tenia pensat estudiar Veterinària o Biologia, però un dia va acompanyar una amiga seva que anava a fer la prova d’accés a Ciències Ambientals i van acabar entrant totes dues. No recorda amb tanta felicitat, però, els inicis laborals. “Ningú sabia que existia el nostre perfil professional i només podíem presentar-nos a ofertes de feina de geòlegs o biòlegs, la qual cosa era un mica frustrant”, descriu amb certa amargura. Per sort, uns ambientòlegs que havien muntat una empresa la van contractar per un projecte, i en finalitzar-lo va ser ella qui va fundar la seva pròpia consultora. Els inicis van ser molt durs ja que treballava moltes hores i els comptes no sortien. Però el fet que a casa l’ajudessin econòmica però no moralment -volien que oposités per funcionària- la va esperonar a tirar endavant el seu somni.

L ‘insistència i els sacrificis van acabar tenint com a recompensa una empresa feta a mida. Ecotecnics és una empresa petita i d’estructura plàstica, és a dir, que quan entren projectes grans s’hi opta per contractar altres ambientòlegs. Aquesta flexibilitat li ha permès encaixar millor que altres la crisi, tot i que també la nota. Abans, per exemple, tenia encàrrecs a dos anys vista, i ara els projectes que van sortint són sempre a curt i mig termini. “La crisi em genera incertesa, però com a mínim no m’ha tret la feina”, afirma.

La part positiva de l’emprenedoria és poder escollir els projectes que li interessen, l’horari i lloc de treball. I la part negativa és haver de fer tasques de gestió que no li agraden tant i per les quals no estava preparada. I avisa als navegants: “si muntes la teva pròpia empresa dediques més hores a tasques administratives i de gestió que a fer pròpiament de tècnic mediambiental”. Malgrat les vicissituds, Ecotenics és “com un fill; han d’anar les coses molt maldades per tancar la paradeta, mai et dónes per vençut”.

La recessió econòmica en què estem immersos té altres conseqüències palpables, com el canvi d’encàrrecs que li entren al despatx. Abans treballava en plans d’ordenació del territori o d’integració paisatgística, però ja fa anys que cap ajuntament li en demana. Ara, en canvi, “tots estan interessats en millorar la planificació estratègica i estalviar diners en factures de llum o aigua”. Als inicis, recorda, quan tenia reunions amb representats municipals per qüestions d’ordenació territorial no l’escoltaven gaire. Ara, quan els explica quant es poden estalviar incorporant una mesura nova veu com els interlocutors “fins i tot apaguen el mòbil”. “Abans lluitava molt per aconseguir poc i ara no cal que lluiti gaire per aconseguir molt” sintetitza.

Després de tretze anys assessorant municipis, Freixa constata que les polítiques en ordenació del territori, mobilitat i equipaments s’han fet pensant en moltes coses excepte en l’eficiència energètica, i ara surten a la llum perquè ens fixem més en les factures. És hora de fer de sastre i posar ‘pedaços’. Sortosament, haver fet tant malament les coses té una part positiva: hi ha molta feina a fer i es poden aconseguir grans resultats d’estalvi amb iniciatives que requereixin poca inversió.

Conclou amb un missatge esperançador: “fins i tot amb un canvi d’actitud es pot millorar molt”.

A Olga Freixa se la pot seguir a:

Ecotecnics

@ofreixa


“A l’Administració es poden dur a terme feines molt interessants i gens rutinàries”

Sònia Alpin, ambientòloga experta en riscos ambientals

Sembla que l’ambientòloga Sònia Alpin va tenir una fiblada amb l’Administració que encara dura. Va entrar-hi com a interina en acabar la carrera -ara fa més de dotze anys- i avui ja té plaça fixa i una feina que l’omple.

Alpin va decantar-se per estudiar Ciències Ambientals per dos motius: perquè es considerava una persona de ‘ciències’ i perquè era una carrera nova i molt variada. Per força, “havia de tenir moltes sortides professionals”. Sempre li havia atret tot el que té relació amb el medi ambient, i un cop acabats els estudis el seu projecte final de carrera la va portar a treballar a la Generalitat de Catalunya. Els primers anys no van ser pas fàcils, amb contractes d’interinatge que s’havien d’anar renovant, però després d’un temps i veient que li agradava la feina va decidir preparar-se unes oposicions que va aprovar. A hores d’ara encara està gaudint aquest èxit.

Des que va començar a treballar a Protecció Civil no s’ha mogut del departament i ha estat treballant en temes relacionats amb el risc ambiental i les emergències. També va cursar un màster en riscos laborals ara fa uns anys. En contra del que diu el tòpic que afirma que les feines a l’Administració són monòtones o avorrides, a Sonia Alpin troba la seva “molt interessant” des del punt de vista tècnic, ja que “pots anar treballant en diferents riscos”. Afirma amb orgull que el professional ambientòleg està molt ben considerat dins l’engranatge públic, però es lamenta que l’Administració pública no ofereixi oposicions específiques pels ambientòlegs, com sí fa per altres professionals; això ho considera “un greuge” comparatiu.

Sònia Alpin està molt contenta amb la formació rebuda a la universitat, ja que els estudis li van donar una base molt amplia. En acabar-los, però, es va haver d’especialitzar més en el camp en què actualment treballa. Però creu que precisament perquè els ambientòlegs tenen una base molt àmplia, estan molt preparats per abordar diferents camps. Aquesta “versatilitat” que va guanyar amb els estudis és el que més valora, tot i que hagués agraït aprofundir en sistemes d’informació geogràfica durant la carrera -en aquell moment era una matèria optativa- i haver fet més pràctiques, per exemple.

A Protecció Civil treballa en un equip multidisciplinar que s’encarrega d’elaborar plans contra inundacions, sismes, accidents industrials o altre tipus d’emergències, i per això manté contacte amb experts en diferents riscos. Aquest equip també realitza informes sobre els riscos que afecten determinats projectes urbanístics. A part d’aquesta vessant més teòrica, també participa de les guàrdies del Cecat. I una tercera branca de les seves competències és assessorar ajuntaments en matèria de riscos ambientals i de protecció civil.

Sònia Alpin és conscient que les noves fornades d’ambientòlegs ho tenen més difícil que les primeres per la conjuntura econòmica, però recomana escollir els estudis que agradin i motivin sense que les sortides laborals siguin l’únic condicionant d’aquesta decisió. A ella li ha anat bé, per què hauria de ser diferent pels nous llicenciats?


“És preocupant que els parcs naturals cada cop estiguin més aïllats”

L’ambientòleg David Carrera desenvolupa estratègies de conservació dels hàbitats, flora i fauna dels espais naturals de la província de Barcelona

En David Carrera tenia molt clar que volia ser biòleg, però un parell d’esdeveniments van fer que s’acabés llicenciant en la primera promoció de Ciències Ambientals: la cimera de Rio ‘92 i la creació dels estudis. L’aparició de Ciències Ambientals li va permetre dedicar-se a la conservació de la biodiversitat sense renunciar a les ciències socials. L’experiència li ha demostrat que la interacció entre els sistemes naturals i els socioeconòmics és molt estreta, indivisible de fet; per això és convenient tenir una visió integral d’ambientòleg. Reconeix que els estudis són genèrics i que es renuncia a l’especialització, però està convençut que “aquesta mancança es supleix en pocs anys d’experiència laboral o postgraus”.

Carrera creu que els primers estudiants de Ciències Ambientals tenien molta vocació i van trobar feina molt ràpid ja que existia una gran demanda d’aquest perfil professional. Ara, en canvi, el component vocacional d’alguns estudiants possiblement ha minvat, i la inserció laboral de les noves promocions està sent més complicada. Quan hi ha crisi el primer en patir retallades és el medi ambient, una decisió poc encertada tenint en compte que “és la base on tenen lloc totes les activitats socials i econòmiques”. “Sembla que amb els avenços tecnològics ens oblidem que vivim en un planeta limitat, i estem hipotecant el nostre futur”, afirma.

Mentre estudiava va ser educador al Museu de Zoologia de Barcelona, i acabant la carrera va començar fent treballs puntuals per l’ICTA -quan es deia Centre d’Estudis Ambientals-. Després va anar a viure un parell d’anys a Eivissa, on va formar educadors ambientals en la primera escola de medi ambient de les Balears. Des de fa set anys treballa a l’Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial de la Diputació de Barcelona, on desenvolupa les estratègies de conservació dels hàbitats, flora i fauna dels espais naturals de la província. També s’encarrega d’establir polítiques coordinades de conservació dels dotze parcs que integren la xarxa, unes ‘illes verdes’ essencials pels vora cinc milions de persones que viuen a l’àrea metropolitana, tant per ser els pulmons naturals com per ser espais d’esbarjo.

El que més li preocupa de la situació actual d’aquests parcs és que “cada cop estan més aïllats entre ells”, perquè que al voltant la matriu natural del territori es segueix transformant. Això impedeix la mobilitat entre parcs de la majoria d’espècies animals, amb l’excepció de les aus. A més, a diferència del que passa al nord d’Europa o a Nord-Amèrica, a casa nostra encara hi ha massa incívics que no respecten els espais naturals comuns perquè no els senten seus. I és una llàstima, ja que malgrat passi desapercebut pel ciutadà els nostres parcs tenen una gran biodiversitat i algunes espècies són exclusives. “Hi ha millores socials/ambientals que sovint són més importants que les econòmiques”, per això “cal posar en valor aquests elements singulars i identitaris”, conclou.

Una altra funció del departament on treballa és la de de proveir als municipis informació geogràfica de la província essencial per ordenar el territori no urbanitzable. Donen suport tècnic als ajuntaments quan han d’elaborar plans urbanístics i fan diagnosi de tot el territori, un assessorament que compta amb una gran acceptació. Paral•lelament, en David també està redactant un pla de conservació integral d’un espai natural protegit com és el Parc de la Serralada de Marina -un document que serà únic perquè tindrà en compte tots els elements naturals que entren en joc-, i també col•labora periòdicament amb la publicació Descobrir Catalunya.

Acabem parlant de Dret, una eina cabdal per la millora del medi ambient i la sostenibilitat. Segons Carrera, les lleis mediambientals no serveixen de gran cosa si estan per sota d’altres normes que prioritzen un desenvolupament insostenible. De reptes no en falten. Per exemple, cal aprovar la Llei catalana de la biodiversitat que està actualment en un calaix (l’espanyola es va aprovar el 2007) i que la normativa de protecció de la biodiversitat estigui més integrada en les altres polítiques sectorials com són les d’infraestructura, indústria, urbanisme o agrària. És a dir, que les iniciatives legislatives d’aquests àmbits incorporin articles en defensa de la biodiversitat. És curiós com un cosa que a priori sembla tant senzilla s’hagi convertit en una quimera.

La feina d’en David Carrera es pot seguir a:

www.sitxell.eu

www.diba.cat/parcsn


“Que una empresa tingui consciència mediambiental depèn, fonamentalment, dels comandaments”

Núria Aguasca és ambientòloga i cap de projectes en una consultora

La Núria Aguasca volia estudiar una carrera que li permetés aplicar les ciències a casos pràctics. Aquest plantejament, el fet que el seu pare treballés en el sector de la gestió de residus i que la seva germana fos biòloga, la van ajudar a decantar-se per Ciències Ambientals, uns estudis que, per ser nous, li “picaven la curiositat”.

Del seu pas per la universitat troba a faltar haver tingut més contacte “amb l’exterior”, és a dir, aprendre de més casos reals que l’haurien ajudat a consolidar conceptes teòrics. Però a part d’aquesta crítica, agraeix la formació rebuda, que l’hi ha permès estar preparada per coordinar equips multidisciplinaris i ser capaç de gestionar coneixements específics dels altres.

Les pràctiques en empresa les va fer a l’Agència de Residus de Catalunya (llavors Junta de Residus), on posteriorment li van oferir un contracte. I després va passar al món de la consultoria, des d’on ha seguit treballant fins a l’actualitat per a l’Agència, entre altres. Va actuar en camps tan pioners com el de la gestió dels sòls contaminants –a l’època no hi havia ni llei-, també en el de control de les plantes de tractament de residus industrials i de residus de la construcció i demolició en l’àmbit català.

Actualment és cap de projectes de l’àrea de consultoria ambiental de Tecnoma a la delegació a Catalunya, on hi treballa a gust malgrat reconeix que el món de la consultoria “treu vida privada”. Ja porta set anys, i el que més li agrada és poder treballar amb diferents clients, projectes i companys, dels que sempre aprèn alguna cosa nova. Fent balanç de la seva vida laboral, es considera una afortunada ja que va començar en un moment de bonança; per això entén que els nous graduats en Ciències Ambientals complementin els seus estudis i hagin de necessitar una motivació extra.

Les seves competències actuals són moltes i variades. Ha de buscar oportunitats per a l’empresa; presentar propostes a concursos públics i per a empreses privades; gestionar els recursos materials i humans un cop s’han adjudicat els treballs, validar tota la documentació generada i, a més, aconseguir els màxims beneficis per l’empresa i la satisfacció de les necessitats dels clients en qualitat i termini. Malgrat aquest volum de feina, se la veu còmoda amb tanta responsabilitat; sembla que la satisfacció d’un client li sigui suficient recompensa.

Conversant sobre el paper del medi ambient en el món empresarial comprovem que la situació ha canviat. Actualment, cada cop més empreses tenen personal que les assessora en qüestions mediambientals, però encara s’adrecen a consultores com Tecnoma quan sorgeixen dubtes específics. També es dóna el cas d’empreses que han rebut expedients sancionadors i no saben com solucionar el problema. I de què depèn que una empresa compleixi la normativa i estigui conscienciada amb els reptes mediambientals? “Dels comandaments”, sentencia Aguasca sense dubtar un segon. Amb la crisi pocs són els casos de companyies que inverteixen en matèria mediambiental només per convenciment, més enllà del que diu la normativa. Els empresaris es veuen amb la obligació d’haver de complir un mínim, però les despeses no obligatòries en matèria de medi ambient són les primeres en retallar-se quan no quadren els números.

A part d’aquest canvi, avui dia es produeix un altre fenomen encara més preocupant. Segons Aguasca, en els darrers dos anys força efectius de control extern de l’Administració “han desaparegut” perquè no es pot assumir el seu cost. Això implica que en molts casos sigui la mateixa administració qui hagi de realitzar aquest control, tot disposant d’un nombre molt inferior d’efectius per a fer-ho. A banda, el context actual també ha provocat canvis en el marc legal com és el cas del tràmit d’autorització ambiental integrada que, s’ha modificat, entre altres, a fi de suavitzar algunes càrregues a les empreses privades.

Com hauria d’actuar l’Administració davant d’aquests casos? Doncs “sent mínimament flexible abans de tancar una empresa”, tot concedint terminis i posant en comú les mesures necessàries per a que les empreses es puguin adaptar al que estableix la normativa ambiental vigent, però sense donar “carta blanca”. I, sens dubte, seguint aplicant els controls mediambientals pel benefici que això suposa a la població i l’entorn. I és que continuar contaminant al segle XXI, encara que alguns no ho vegin, condiciona molt la qualitat de vida de les generacions que han de venir.

A Núria Aguasca se la pot seguir a:

@nuniagma

LinkedIn


“És una paradoxa que com més gent és conscient que el canvi climàtic és una realitat, menys èmfasi hi posin els mitjans de comunicació”

Esteve Corbera, ambientòleg i investigador Ramón y Cajal a l’ICTA

L’Esteve Corbera ha acabat sent, no sap ben bé com, un home de ciència. Els camins que ha escollit amb el pas dels anys l’han convertit en un investigador sènior ‘Ramón y Cajal’ de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. A més, actualment també imparteix docència a la Universitat de Cambridge i anteriorment a la Universitat d’East Anglia, al Regne Unit. Els seus camps d’interès estan vinculats a l’economia ecològica, l’ecologia política i la política ambiental, en particular del canvi climàtic.

Corbera és un científic interessat en molts camps, herència de la seva infantesa, durant la qual mai va tenir una assignatura preferida, “sinó moltes”. Per aquest precís motiu va decidir inscriure’s a Ciències Ambientals quan els estudis no estaven ni homologats, tot i que els seus pares veiessin amb cert recel aquella decisió “arriscada”. Ell, però, sabia que s’estava formant en un camp de futur, tot i que no tenia gens clar en què acabaria treballant.

Es reconeix rara avis entre el col•lectiu dels ambientòlegs, ja que es dedica a la investigació, on va entrar arran del seu projecte de final de carrera. No és investigador per vocació, si no que més aviat el va atrapar la possibilitat de treballar a d’altres països amb diferents realitats socials i econòmiques i entendre la diversitat de problemes ambientals que hi ha entre aquests països i realitats.

Amb l’Esteve Corbera parlem sobre el canvi climàtic; es lamenta que “hagi passat de moda” en els sectors d’opinió. També està decebut amb la manca de compromisos seriosos a nivell internacional per resoldre aquest problema, i comprèn que les economies emergents vulguin contaminar ara com ho hem fet històricament els països desenvolupats. “S’està perdent la batalla contra els combustibles fòssils, i en pocs anys el preu del petroli tornarà a estar pels núvols. Potser aleshores tornarem a creure en el potencial de les renovables, i promourem l’estalvi energètic”, afirma resignat. I assenyala com a paradoxa que malgrat ja queden pocs escèptics del canvi climàtic, “com més persones creuen que aquest fenomen és real, menys cas se’n fa”. Interessant reflexió.

Com a investigador, a Corbera l’amoïnen molt les retallades que s’estan produint en el camp de la ciència i el poc valor social que es dóna als científics al nostre país. “Al Regne Unit els científics són persones respectades, a qui se les té en compte, i els polítics se’ls escolten mitjançant actes parlamentaris i mecanismes de consulta”, diu amb un cert to d’aflicció recordant la seva estada anglesa. A Espanya, en canvi, la majoria de partits polítics -hi ha excepcions- es prenen poc seriosament les qüestions ambientals, i només presenten mesures com gravar els contaminants en èpoques de crisi, “no pas per convenciment”. Tampoc ajuda l’actitud de bona part de la població, que “no es qüestiona les retallades en ciència perquè no la consideren important, sobretot si no és ciència mèdica o tecnològica. Disminuir el suport a les ciències socials, ambientals i humanístiques és silenciar l’esperit crític i reforçar el pensament únic”. I conclou amb una altra idea: “La ciència doncs està infravalorada i, lamentablement, se segueixen considerant les iniciatives en pro de la sostenibilitat com cosa de hippies”.

A Esteve Corbera se’l pot seguir a:

Pàgina web personal.

@estevecorbera


“La normativa ambiental s’ha d’aplicar sempre, amb crisi o sense”

Joan Pons Solé, ambientòleg expert en Dret ambiental

En Joan Pons s’acaba d’emancipar laboralment: ha muntat amb dos companys del màster de Dret Ambiental (URV) una consultora que ofereix serveis jurídics ambientals. Els inicis en el mercat de treball, però, queden molt enrere. La seva primera feina la va trobar a l’empresa on va fer les pràctiques dels estudis; primer com a educador ambiental i després com a formador. I tot seguit, va treballar en un projecte d’estalvi d’aigua en un consorci públic. A la ONG Depana va ser tècnic de projectes i d’acció ambiental.

Encara avui es pregunta què el va empènyer a cursar Ciències Ambientals, uns estudis als que s’hi va acabar matriculant perquè creia que li obririen “moltes portes”. I el temps sembla haver-li donat la raó, ja que de moment no se li ha tancat cap, tot i que coneix ambientòlegs que canvien de sector per no trobar feina.

A Insta, per ara, no falten clients. Treballen sobretot amb agents del Tercer sector, però aspiren aconseguir que administracions i empreses precisin dels seus serveis. Compten amb l’avantatge de que el Dret ambiental existeix i s’ha de complir, malgrat que hi ha qui darrerament pressiona perquè és flexibilitzin les normatives argumentant que frenen el creixement econòmic en temps de crisi. Tot i ser una branca força nova i amb projecció, sorprèn que encara no existeixin moltes consultores que es dediquin específicament a aquest camp.

A molts ambientòlegs potser els soni a avorrit treballar amb lleis i normes, i prefereixen actuar sobre el terreny, però al Joan Pons li agrada la seva feina. “Les lleis són una eina més que tenim per protegir el medi ambient”, assegura. Una eina que el govern de torn modifica “massa sovint”, però.

Per a Pons, tot i que ja existeixen moltes lleis i normatives mediambientals -la majoria d’elles provinents de la Unió Europea-, encara queda molt per legislar, i creu que fins ara s’ha fet de manera “difusa”. Li molesta que la pròpia Administració massa sovint incompleixi els reglaments, i que la població no percebi que tota normativa ambiental va destinada a protegir les persones -no només l’entorn-, i no pas a posar pals a les rodes al progrés econòmic del país.

A Joan Pons se’l pot seguir a:

Insta

@joanponssole


“El millor consell per no generar residus és actuar amb sentit comú”

Marta Vila, ambientòloga experta en gestió de residus i cicle dels materials

Tres casualitats van portar Marta Vila al seu actual càrrec com a Cap de l’Àrea de residus i cicle dels materials de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. La primera va ser llegir d’adolescent la novel•la ‘Calidoscopi de l’aigua i del sol’, un llibre que parlava de catàstrofes mediambientals provocades pels humans i que li va despertar la utopia de voler salvar el món, no només els animals -tenia vocació de veterinària-. I l’altra, un professor d’institut que li va comentar l’existència d’una recent creada llicenciatura en Ciències Ambientals.

Finalment, la Marta va esdevenir ambientòloga. Ara reconeix que als inicis pecava una mica d’ingènua -com la majoria dels ambientòlegs, assegura, que tenen la il•lusió i ingenuïtat de voler canviar les coses- perquè desconeixia els entrebancs burocràtics, polítics i econòmics que es trobaria en el camí laboral. Una ingenuïtat, però, necessària per continuar innovant, lluitant i defensant les idees en què creia i creu. Va començar la seva trajectòria en diferents ONG i mai li ha faltat feina, a diferència de les noves fornades, a qui “els està costant més inserir-se en el mercat de treball”. Considera que Ciències Ambientals són uns estudis molt interessants ja que et permeten tocar moltes tecles, ideal per una “tastaolletes” com ella. Tota moneda té un revers, i en aquest cas creu que a vegades li ha mancat un coneixement més profund en determinats àmbits. En termes globals, però, “l’ambientòleg sempre aporta matisos interessants en qualsevol debat”.

A la universitat el que més li atreia eren les energies renovables, però una feina -i aquí tenim la tercera casualitat- la va fer encaminar-se cap a la gestió de residus, un sector que no ha abandonat mai més. El que més li agrada del seu camp és l’acció directa i poder contactar i convèncer a la gent de la importància d’una bona gestió dels residus. Li apassionen els avenços tècnics, però també agraeix poder incloure accions de participació en el seu dia a dia.

Segons Vila, la gestió de residus encara és una assignatura pendent a Catalunya, si ens comparem amb alguns països europeus, però “estem al capdavant en el marc espanyol”. El detonant que va fer-nos avançar va ser la Llei de residus de 1993, que va permetre posar diners, organització i objectius, tres elements imprescindibles. Tot i que s’hagi fet molta feina, assegura que a Catalunya hi ha municipis amb alts índex de recollida selectiva i d’altres fora de la llei que no fan ni la recollida orgànica. I és que gestionar els residus “és com fer un puzle en el que no pot faltar cap peça: una bona organització i planificació de servei; recursos econòmics; fomentar la participació ciutadana; mesures fiscals que fomentin o desincentivin determinades accions i una normativa que doni suport a tot plegat”.

“Falta molt per conscienciar la població; s’ha de potenciar la participació i incidir en la consciència econòmica penalitzant els infractors o bonificant aquells que ho fan bé”, declara Vila, que lamenta que un alt percentatge de les persones no modifica els hàbits fins que no li toquen la butxaca. “Hi ha consciència ambiental, però falta l’hàbit, que és el que fa al monjo”, sentencia com a síntesi del punt on ens trobem avui. Si traduïm els reptes que tenim al davant en una xifra aquesta seria el 50%; és a dir, que com a mínim complim la normativa que estableix valoritzar -reciclar- la meitat de tots els residus que generem. Actualment ens trobem en un 36% aproximadament. En un context de crisi com l’actual, la innovació i bona gestió dels residus s’hauria de veure com una oportunitat, i caldrà evitar que torni a créixer la generació de residus un cop torni la recuperació econòmica. Per això cal repensar els serveis i models de recollida i tractament per fer-los més eficients.

Queda molt camí per recórrer, especialment en el camp de la prevenció, però es pot fer a bon ritme si tenim en compte l’únic consell que dóna per no generar residus: actuar amb sentit comú.

A la Marta Vila se la pot seguir a:

BCN Ecologia


“El territori és el tauler de joc on es creuen molts interessos, per això és molt necessària la seva  gestió responsable”

Jordi Romero-Lengua, ambientòleg expert en ordenació del territori i implicació social

En Jordi Romero-Lengua va accedir als estudis de Ciències Ambientals ‘de rebot’. Al seu Castelló natal es va assabentar un bon dia que existia aquesta nova carrera, i com li interessava la ciència (la física, la biologia i la química, principalment), va pensar que Ciències Ambientals era una bona aposta; interdisciplinària i innovadora. En acabar la carrera va treballar a l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, i el 2002 va donar el gran salt i juntament amb dos altres socis va crear X3 Estudis Ambientals -ara s’anomena Espai Tres • Territori i Responsabilitat Social-, una consultora que ofereix serveis en projectes i iniciatives relacionades amb el medi ambient i el territori.

Romero-Lengua s’ha especialitzat en el camp de la implicació social en la gestió responsable del territori, és a dir, ofereix eines per implicar les institucions públiques, les entitats del tercer sector, les empreses i la ciutadania en l’ordenació i gestió del seu propi entorn. La consultora ha tingut una trajectòria creixent des de la seva fundació, ja que “el mercat demandava aquest tipus de servei”, però ara veuen com amb les reduccions de recursos per part de l’Administració resulta molt més complicat accedir a nous projectes.

“El territori és el tauler de joc on passen totes les coses i on es creuen molts interessos, per això és molt necessària la seva gestió responsable”, afirma Romero-Lengua sobre la importància d’aquesta feina. La integració dels interessos econòmics, socials i ambientals és “fonamental”, per això és capital escoltar totes les veus, no només la dels tècnics. Massa sovint s’han tirat endavant grans projectes sense comptar amb l’opinió dels mateixos ciutadans de la zona, i algunes d’aquestes petjades són “irreversibles”. Això és el que tem que passi si s’acaba instal•lant Eurovegas a Catalunya, ja que no s’ha fet cap estudi de l’impacte sobre el territori ni de les repercussions que podria tenir.

Tot i que pugui semblar que els ambientòlegs són una amenaça pel desenvolupament econòmic, Jordi Romero-Lengua creu que ells simplement es limiten a “integrar les diferents visions en un mateix territori”; és a dir, afegeixen complexitat al projecte però el doten de més legitimitat i garanties d’èxit.

A Jordi Romero-Lengua se’l pot seguir a:

Espai Tres, Territori i Responsabilitat Social

@jromerolengua

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s